Apunts culturals des d'un poble del Montseny

Qué es un autor: la (de)construcción histórica del concepto de autoría #encirc13

Este post, es un poco distinto del resto del bloc. Esto es así, porque estoy realizando el curso “Arte y cultura en circulación: crear y compartir en tiempos digitales” a través del Centro Cultural virtual Ártica, i las actividades las colgamos en nuestro blog.Asi lo hacemos ahora.

flyer-arte-y-cultura-2013

En esta actividad estamos comentando los problemas de la autoría. Comento la notícia en la que un juzgado de Barcelona condena a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a pagar una indemnización al Centro Espanyol de Drets Reprogràfics (Cedro) y las costas judicialesjudiciales por tener en su campus virtual publicaciones con derechos de autor para el desarrollo de las clases impartidas por esta universidad.

En esta noticia el concepto de autor es aquel que crea una obra, ya sea literária, científica o cultural. Y que por el hecho de haverla creado tiene la necesidad y autoridad para cobrar unos derechos por su reproducción. En ningún caso se diferencia el uso que se da a la reproducción, ya sea comercial o educacional, como es en este caso.

Así, ni el juez, ni los propios demandantes dan importancia a que el uso que se le da a las obras es dentro de una institución oficial de educación superior, y para su uso ordinario e interno dentro de sus funciones fundacionales.

De esta forma el autor/a da más importancia a la parte económica de la difusión de sus obras, que la importancia que puede tener la difusión de esta, en un ámbito académico, en el que puede conseguir un prestigio dentro del desarrollo científico y cultural de la sociedad a partir de su obra.

La concepción del autor aquí está acompañada de la idea de que la totalidad de la obra ha sido producto de un único autor/a y su propia inspiración, sín tener en cuenta que por muy originales que intentemos ser, tenemos un bagaje cultural y científico que son la base de nuestros conocimientos, por lo que sin estos, los autores no somos capaces de crear, siendo concientes que cada uno hace una aportación de cierta originalidad en su obra, y en ningún caso se desprecia ni ignora el autor/a.

Como ejemplo de esta última concepción podemos utilizar la misma obra que se hace referencia en la parte teórica de la actividad, El Quijote de Cervantes. Todos la consideramos una gran obra de la literartura universal, y original de Cervantes, pero sin la tradición literaria anterior de temática cavalleresca en la literatura española seguramente en este momento no estaríamos hablando de Don Quijote y Sancho Panza

Busquen una noticia actual de algún diario online o blog, donde se hable sobre la autoría de algo, o sobre derechos de autor. Luego, traten de identificar qué presupuestos sobre la idea de autor hay en esa noticia, a partir de la lectura de este post y de sus propias opiniones.

Guitarra clàssica. Concert i visita comentada

El Museu de la Música de Barcelona i Musicològics, encarregats de les activitats educatives del Museu, han començat una nova activitat per donar a conèixer la col·lecció de guitarres que conserva el museu, una de les millors del món. I què millor que fer-ho a través d’una visita guiada acompanyada d’un petit concert de guitarra.

La visita comença amb un recorregut per les diferents sales del museu, explicant els orígens i l’evolució de la guitarra fins arribar a les guitarres que coneixem avui. Tot i tenir un origen i procedència incerta, esdevé un avantatge perquè podem gaudir d’una varietat d’instruments segons l’època i el territori que han donat com a resultat aquesta guitarra anomenada espanyola, o s’hauria de dir catalana? Aquesta i moltes altres preguntes sobre les guitarres en les donen els i les guies de la visita. Com per exemple, es pot tocar una guitarra de cartró?

guitarres_museumusica

Dins la gran varietat de guitarres del Museu de la Música destaquen les de la col·lecció Miquel Llobet, guitarrista i compositor de Barcelona nascut el 1878, entre les que es troben dues guitarres del constructor Antonio de Torres del segle XIX. Altres guitarres de la col·lecció del Museu i trobem guitarres barroques del XVII, guitarres de doble mànec o les guitarres-lira.

Un cop acabat aquest recorregut històric per a les vitrines del museu, arriba el moment de la pràctica, i en aquest cas, serà un petit concert de guitarra en què podrem escoltar peces de diferents èpoques. Les obres interpretades el dia de la visita van ser “Pavana” (1536) – Lluís del Milà (ca. 1500-ca. 1561), Variacions sobre ‘La Flauta Màgica’, op. 9 (1821) – Ferran Sor (1778-1839); Capricho árabe (Serenata) (1889) – Francesc Tàrrega (1852-1909); “Asturias (Leyenda)” (1886) de la Suite Española, Op. 47 – Isaac Albéniz (1860-1909); Cançó del lladre (ca. 1900) – Miquel Llobet (1878-1938); Làgrima de Francesc Tàrrega (1852-1909). Algunes d’aquestes obres les podeu escoltar en els enllaços a vídeos del Youtube, però com sempre, en directe milloren molt més.

La visita-concert a la col·lecció de Guitarres del Museu de la Música és una d’aquelles activitats recomanades per conèixer una mica més la història d’un d’aquells instruments que estem habituats a veure i escoltar en llocs d’allò més diferents (des d’una sala de concerts, al metro o al tren o penjada a la motxilla d’un/a monitor/cap amb un grup d’infants) però que a la vegada en coneixem ben poques coses, i que una visita guiada al Museu ens poden descobrir secrets que només mirant no podem veure, ja sigui perquè estan dins de les pròpies guitarres o per la història mateixa d’aquestes. La visita que vaig realitzar el nostre guia va ser en César Femenía i demostrava que sabia molt més del que ens explicava, i que el temps de la visita no permetia allargar-se, perquè segur que els instruments de la col·lecció del Museu de la Música amagan més secrets que en César sap i que no ens va explicar.

I el concert final va ser curt, massa i tot, Belisana Ruiz ens va interpretar diferents peces en què va demostrar les seves habilitats amb la guitarra, i com en alguns casos les versions per a guitarres superen en popularitat a les originals realitzades per altres instruments, parlem per exemple amb la Suite Española d’Isaac Albéniz (A dalt podeu trobar l’enllaç a la versió amb guitarra, i aquí teniu la versió amb piano).

En resum, una nova activitats que cal afegir a la llista de coses a fer, i que ens permet acostar-nos al Museu de la Música, un centre que queda fora dels circuit habitual dels museus de la ciutat de Barcelona, però que amaga grans sorpreses. I de la llista d’activitats desenvolupades per Musicològics per acostar la música als experts i no experts, però amants de la música, i a diferència de les rutes, en aquest cas podem complementar les explicacions amb audicions, element important quan estem parlant de la música.

Quina serà la propera proposta Museu de la Música i Musicològics.

Frederik Garcia, SIFR

La galeria d’art Artevistas durant els mesos d’agost i setembre ens mostra una exposició de l’artista Frederik Garcia, SIFR. La inauguració va tenir lloc el passat 9 d’agost en el marc del Festival Circuit 2013, tot i que l’exposició té una durada més llarga que el festival.

Sota el nom de Frederik Garcia s’hi troben Riccardo Nannini i Anna Moran. Que el 2010 creen aquest nom artistic per a presentar les seves obres.

El nom de l’exposició ja és tota una declaració d’intencions SIFR, paraula àrab que vol dir buit, i que durant l’antiguitat servia per designar el número 0, símbol del valor nul, de l’absència, del res o ningú.

Frederik Garcia presenta un seguit d’imatges fotogràfiques de persones nues en blanc i negre, en les quals hi afegeix pintura i or, transformant unes imatges de fragilitat dels individus retratats a unes altres amb força i seguretat.

FrederikGarcia_SIFR_Artevistas

Aquest canvi entre les imatges fotogràfiques en què el cos queda exposat i el metall que les protegeix i/o els deifica genera una metàfora sobre la fragilitat i la força, sobre el fungible i l’etern. Un exemple d’aquest món etern és l’obra Màquina Metafísica II que ens recorda a les icones ortodoxes, aquelles que representen la deidetat de forma permanent en un material tant fungible com és la fusta.

La protecció incorporada amb la pintura i realitzada a partir d’un conjunt múltiple de símbols religiosos, elusions científiques, metafísiques i escenes grotesques accentuen aquesta contradicció de fragilitat i força.

A l’exposició podem contemplar, i si volem podem endur-nos a casa alguna obra, dues sèries, la Màquina metafísica i Golden Warrior, transformant les cares amb la protecció d’una màscara que ens recorda a les màscares dels lluitadors de lluita lliure mexicans.

En la sèrie Màquina metafísica, les figures fotografiades són de tres quarts, en canvi les de Golden Warrior són retrats. En tots els casos les cares i els sexes queden tapades per les pintures adherides a les fotografies. I ens fan uns personatges desconeguts i enigmàtics, però no ens interessa la seva identitat sinó el que signifiquen.

De nou Artevistas en presenta un artista amb un concepte de l’art en què es barregen diferents tècniques i idees amb un resultat que ens sorprèn cada vegada que mirem les seves obres.

Akram Zaatari, homosocialitat artística

Akram Zaatari artista libanès, que a través de les seves obres ens presenta un Líban que lluita per passar pàgina de la guerra civil, al mateix temps en què el desig està present en la vida i és indissociable l’un de l’altre.

L’artista que presentem avui és Akram Zaatari, nascut a Sidó (Líban) el 1966. Zaatari és un artista polifacètic que ha treballat en diferents camps artístics, la fotografia, el cinema, d’artista d’arxius i conservador. Es forma en arquitectura a la Universitat Americana de Beirut, i es trasllada a Nova York per estudiar sobre els mitjans de comunicació a la New School University. A mitjans dels anys 90 s’incorpora com a productor televisiu a la la televisió libanesa Future TV, on realitza diferents curts que es troben entre el documental i el vídeo de creació. El 1997 abandona la televisió i es concentra en al Arab Image Fundation.

L’interès per a la imatge i la conservació el porta a crear el 1997 a fundar conjuntament amb Zeina Arida i Fouad Elkory l’Arab Image Fundation. La Fundació té per objectiu la col·lecció, preservació i estudi de la fotografia de Orient mitjà, nord d’Àfrica i la diàspora àrab. La seva col·lecció inclou més de 500.00 imatges procedents del Liban, Siria, Palestina, Jordània, Egipte Marroc, Iraq, Iran, Mèxic, Argentina i Senegal.

Akram Zaatari ha estat seleccionat com a representant al pavelló libanès en la Biennal de Venècia del 2013, com anteriorment havia exposat a la Documenta de Kassel (Alemanya) entre altres exposicions individuals i col·lectives. La seva obra es pot admirar en els fons de la Tate Modern de Londres, el Centre Pompidou de París, la TBA21 de Viena o el MACBA de Barcelona.

El treball de Zaatari és un treball polític, encara que realitzat de forma didàctica i polèmica. Ell crea pel·lícules delicades i íntimes, revelant aspectes de la seva pròpia vida i la dels altres, que il·lustra com les grans decisions governamentals afecten a la vida personal de la societat. A vegades, hi ha elements d’investigació o persecució, a partir de la premissa o una pista, i Zaatari intenta seguir fins al final, donant cos a una història, una història alternativa gravada per ell.

El treball d’Akram Zaatari en totes les seves vessants (vídeo, fotografia, cinema i instal·lacions) explora les condicions de la postguerra libanesa, particularment la mediació en els conflictes territorials i la resistència nacional i religiosa, com també la divisió en l’Orient Mitjà. Així ho podem veure en els seus documentals “All is Well on the Border” (1997), “This Day” (2003) i “In This House” (2005).

El tema de la guerra i la postguerra libanesa no és un tema exclusiu de l’obra d’Akram Zaatari, sinó de tota una generació d’artistes libanesos que s’han trobat influenciats per l’interès de l’art occidental per la guerra, com per la seva proximitat, la transformació social, la persistència de la violència i la incertesa del país després de la guerra civil.

En els seus curts i documentals hi trobem la influència del cinema d’autor de Godard, Fassbinder i Pasolini, Harun Farocki o Mohammed Soueid. Així, Zaatari utilitza tècniques fragmentaries i de metàfora de base documental en les que utilitza associacions dislocades entre imatges i textos; com també de l’estètica de la cultura popular tant en imatge com en el so.

L’altre gran tema en la seva obra és la representació del desig en les diferents vessants i presentacions possibles, tot i que moltes vegades se l’associa amb la representació del desig homoeròtic Akram Zaatari afirma “No pots dividir el desig. Si ‘homoeròtic’ fos part de la definició de desig, Quines serien les altres parts? Així que desfem primer el terme. Coincideixo en què els homes en les meves pel·lícules tenen una presència corporal. Es mouen, miren a la càmera i la sedueixen. Són senzillament desitjats, m’agrada retratar als homes com a subjectes desitjats”(1)

Com amb la representació de la postguerra Zaatari utilitza tant la fotografia el documental i les instal·lacions. En el cas de la fotografia gràcies a la seva vinculació amb la Arab Image Fundation té accés a col·leccions de fotografies recuperades d’ Hashem el Madani i altres fotògrafs dels anys quaranta al seixanta i les fa servir en els seus projectes per donar-los una nova vida. Ja sigui a través d’una nova vinculació entre elles, com en una revisió de les imatges i reproduint-les de nou amb nous protagonistes, però en la mateixa actitud de fa 40 anys. En alguns casos, les fotografies originals eren protagonitzades per noies, i Zaatari les transforma en homes, perquè la moral actual no permetria aquestes imatges. Així ho fa en la col·lecció de fotografies del projecte “Another Resolution” (1998). Aquest projecte transforma imatges irrellevants i d’interès personal amb protagonistes anònims a un interès artístic i protagonistes amics de l’artista.

""Another

La relació entre els objectes i les persones, i més específicament amb els desitjos que s’estableixen en la relació entre persones és un dels temes d’investigació en l’obra de Zaatari, entre elles en destaca “Tomorrow everything will be alright”.

La idea del desig en l’obra de Zaatari en dificulta una interpretació fàcil sobre els temes de la sexualitat i el cos, així com la prevalència dels homes en la seva activitat artística. Per Zaatari, el desig existeix en una suspensió poc definida entre l’experiència viscuda amb la aquella imaginada(2). El desig es troba lligat a la sexualitat i en la seva obra l’interès està en les pràctiques sexuals, l’erotització del cos, les relacions homosexuals i la configuració de la masculinitat.

Per referir-nos a l’activitat artística de Zaatari podem utilitzar el terme d’homosocialitat, terme que permet diferenciar-lo de la homosexualitat. Serveix per posar de manifest que existeixen homes que prefereixen la companyia d’altres homes. L’homosocialitat es manifesta a tots els espais, però es fa més palpable en certs espais com els gimnasos, els camps de futbol, o rituals virils com les lluites i les borratxeres. Contactes considerats lúdics però que poden comportar una carga eròtica (3).

En el camp del vídeo i de temàtica homoeròtica i la sexualitat trobem entre altres obres “Crazy of you” (1997), “How I love you” (2001), “Her + Him Van Leo” (2001), “Tomorrow everything will be alright” (2010) . Crazy of you es tracta d’un curt de 26 minuts ambientat en els suburbis industrials de Beirut, Majnounak i explora la sexualitat masculina a través d’entrevistes a tres homes que narren el principi, el mig i el final d’una trobada sexual. El curt examina els detalls de la configuració del cos, el llenguatge i el so a través de la fantasia. També s’explora les formes de si mateixos com a valents, ja que seduir i conquistar. Tot i així, a través de les seves històries, el desig es redueix a una mercaderia i les relacions condueixen a la derrota i la frustració.

En How I love you, curt de 29 minuts, explora la sexualitat dels homes gais dins del Líban. Una parella i tres homes parlen sobre la seva vida, el sexe, els compromisos i fracassos, les passions i l’amor en una societat en què l’homosexualitat encara està castigada amb l’empresonament. En aquest context de repressió es pot entendre la utilització de la tècnica d’un vel negre que impedeix la identificació i la localització del protagonistes.

(Vídeo de l’exposició “El molesto asunto” de l’artista Akram Zaatari, comissariada per Juan Vicente Aliaga i celebrada en el MUSAC del 29 de gener al 5 de juny de 2011)

Tomorrow everything will be alright”, curt de 7 minuts, ens presenta en una nit de xat entre dos homes que no es veien des de l’inici del mil·leni i els porta a un retrobament després de 10 anys de separació.

Her + Him Van Leo”, curt de 32 minuts, un retrat nu d’una àvia, orgullosa de posar nua per fer front a un fotògraf local, és un pretext per visitar fotògraf egipci Van Leo. Aquest és un retrat d’un estudi fotògraf, però és també un intent de mirar la fotografia dels anys 40 i 50 a partir d’una crítica perspectiva no una nostàlgia. Es tracta d’un documental que posa cara a cara la fotografia de retrat tradicional i el vídeo És un diàleg entre dos mitjans, impressió feta a mà en blanc i negre i l’electrònica de color i manipular la pantalla, fer comentaris sobre les transformacions en les pràctiques artístiques i les terminologies i evocar algunes de les transformacions socials (els usos eròtics, la llibertat sexual, el pudor o impudor…), urbanes i polítiques que han tingut lloc a Egipte durant els últims 50 anys.

Apropar-nos a la figura i a l’obra d’Akram Zaatari ens permet endinsar-nos a una societat desconeguda per la majoria de la societat catalana que només coneixem per aquelles notícies aparegudes en els mitjans, i moltes vegades, fent referència a conflictes bèl·lics. Hi ha molt més, i a través de l’art és també una forma de conèixer aquests països.

—-

1.- “No puedes dividir el deseo: las motivaciones creativas de Akram Zaatari” , Mark Westmoreland. Dins. El Molesto asunto. Akram Zaatari. MUSAC 2011. pàg. 38

2.- “No puedes dividir el deseo: las motivaciones creativas de Akram Zaatari” , Mark Westmoreland. Dins. El Molesto asunto. Akram Zaatari. MUSAC 2011. pàg. 38

3.- “Lo que el cuerpo rezuma reflexiones sobre la dimensión social y pública de las imágenes”. Juan Vicente Aliaga El Molesto asunto. Akram Zaatari. MUSAC 2011 pàg. 71-72

Article publicat originàriament a la Revista Lambda

Post Navigation

Empléate 2.0

Empleo, Orientación Laboral y RRHH en la Web 2.0

yotambiencomunico

Comunicación y Discapacidad

mediacionartistica

Mediación artística

educaciotransformadora

L'educació com a eina de transformació social. El blog de l'Antonio Alcántara

LA NENA DE LAS OFERTAS

Ofertas, descuentos, gratis, promociones, muestras, chollos, web interesantes y más.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.