Una reflexió a l’exposició #FrancoVictòriaRepública

Aquesta reflexió originalment era un post al Facebook, com una continuació a tres tweets ràpids després de veure l’exposició. Com que a Twitter l’han retuitejat molt, i al Facebook l’han compartit, em decideixo a compartir-ho a tothom. Té alguna petita diferència a la del Facebook, que he ampliat una mica.

L’escrit original és del 20 d’octubre del 2016, abans que la mateixa nit algunes persones fessin caure l’estàtua eqüestre de Franco, i l’Ajuntament decidís retirar-la definitivament.

__________________________

Aquí va una reflexió més llarga de l’exposició #FrancoVictòriaRepública

De l’exposició se n’ha parlat i se’n parla molt, però més sobre el fet de col·locar l’estàtua d’en Franco a cavall al carrer i que l’exposició estigui situada al Born que no pas del contingut d’aquesta.

I després d’entrar al Born i veure-la sencera opinaré des del coneixement i no des de opinió i res més.

Sobre el fet de situar l’escultura eqüestre de Franco al carrer crec que és un error, perquè és tornar Franco als carrers de la ciutat, quan el franquisme encara és present. No s’ha reparat a les víctimes, ni s’ha explicar què va ser i les conseqüència que va portar la dictadura (A les escoles es passa de puntetes quan és inevitable, i si es pot no s’explica).

I no és mateix exposar una estàtua dins del museu que a fora. El fet d’exposar-la a dins d’una sala en un context d’una exposició li treu part de la patina d’enaltiment del franquisme i queda com una obra històrica d’enaltiment en un moment concret del franquisme. Aquesta diferència és prou important per tenir en compte a l’hora de decidir on exposar-se, tenint en compte el que he comentat abans sobre el franquisme i la seva persistència a l’actualitat.

La situació de l’exposició al Born, hi ha molts altres espais culturals municipals a Barcelona que podrien acollir aquesta exposició, i segurament contextualitzarien molt més que no el que ho fa el fet de situar-se al Born.

Ara si, sobre el contingut de l’exposició és molt pobre. En els plafons s’explica les 3 escultures i les seves vicituts, des de la seva creació a la situació actual. Són petites explicacions molt generals introductòries, i després fotos i un peu de foto a imatges (contracte, concurs, inauguració, retirada, retalls de diaris i portades, notícies d’internet)

Aquestes explicacions no serveixen per allò que ens diuen que explica, el franquisme, la seva repressió i la seva impunitat durant la democràcia. Serveixen per explicar les tres escultures i la vida dels dos artistes  (Frederic Marés, Josep Viladomat). Res més.

A part del contingut, l’exposició és molt petita, són tres plafons de metall amb les imatges enganxades o en petites estanteries. Té una estructura més d’exposició itinerant que no d’exposició temporal.

Els textos de les fotos o les reproduccions de les portades dels diaris, són tant petites que tens problemes per llegir-ho amb normalitat, tamany de lletra 8 o 10 com a màxim. A part que els fons dels plafons són de metall i els llums de la sala fan reflexes que impedeixen llegir els textos correctament.

Expositivament és una exposició bastant cutre, poc treballada i amb molts errors més de principiant, per no parlar ja d’accessibilitat, que no d’una exposició de l’Institut de Cultura de Barcelona.

Per anar acabant, és una exposició que m’ha decepcionat tant de contingut com de forma. I que hi ha més coses a l’entorn que no de l’exposició en si.

Si teniu 20 minuts hi podeu anar, i coneixereu alguna cosa més de les escultura de la República, la Victòria i l’eqüestre de Franco. I podreu veure com està decorada l’escultura de Franco aquell dia.

Ressenya de “Morir no es tan fácil”, Belinda Bauer

Avui comento de nou un llibre que acabo de llegir, Morir no es tan fácil, de Belinda Bauer publicat per Roca Editorial. Però en aquest cas no l’he comprat ni l’he agafat de la biblioteca, sinó que me l’han regalat els de la comunitat Lectores con Lectores, per tal que sigui d’ambaixador del llibre. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc un amant de provar coses i novetats (alguns les heu provat també), i en aquest cas ha sigut llegir aquest llibre. I ara us faig una ressenya, com sempre és molt personal, destacant més aquells aspectes que m’han impactat i no tant aquells més evidents de personatges i argument.

Per començar dir que es tracta d’una novel·la negra en què el protagonista Patrick Fort ha de resoldre un possible assassinat. Al llarg de les 342 pàgines descobrim el camí que ha de realitzar Patrick Fort perquè els seus companys i professors es creguin la seva versió del fets.

Un dels elements destacats són els escenaris principals en què passa la trama principal i secundària. Una sala d’anatomia d’una universitat i la planta de malalts en coma d’un hospital. Aquests espais estan poc representats en la literatura de novel·les, més enllà del moment en què s’hi esdevenen fets concrets (una mort, una autòpsia…) Aquest no és el cas del llibre. Aquí la sala d’anatomia i la planta de malalts en coma són espais principals. I se’n fan grans descripcions de com estan organitzats i el personal que hi treballa, i com és el seu treball. Es nota que l’autora s’ha documentat en aquests espais. En tots dos casos el tractament és respectuós i sense entrar en morbositats en què s’hi podrien trobar de forma molt fàcil.

Un altre aspecte destacat, i que en fa una novel·la diferent, és que el protagonista, Patrick Fort, té el síndrome d’Asperger, que s’inclouen dins dels trastorns d’aspecte autista. Habitualment el trobem associat en la literatura com a personatges secundaris, però aquí no, el protagonista té aquest símptoma. El llibre està escrit en dos veus, una en primera persona, Patrick Fort, i una segona del narrador. D’aquesta forma podem tenir la visió que té el protagonista de les seves accions i les dels altres, com també les seves “limitades” accions socials són vistes per la resta de personatges. De nou, el tractament que se’n fa és respectuós en tots els casos, i també es nota la documentació que n’ha realitzat l’autora.

Per últim un aspecte que m’ha cridat l’atenció, segurament perquè jo també formo part d’aquest col·lectiu, és alguns comentaris sobre la “discapacitat” què en fan alguns personatges, i que podrien ser escrites trànquilament per una autora del nostre entorn cultural . Per un costat, podem observat com en el cas del llibre és la universitat, però fora és també en altres camps, s’accepta i es deixa matricular al protagonista perquè omple la quota de “discapacitats” necessària per ser considerats socialment responsable i no per les seves capacitats reals, que al llarg del llibre descobrirem que en alguns aspectes és més capacitat que altres personatges. I per un altre costat, l’ús del terme “discapacitat” de forma literal, i quasi despectiva, per referir-se al protagonista. I com fa en un passatge la mare de Patrick ho ignora, no perquè no l’afecti, sinó perquè és més fàcil ignorar-ho que entrar a explicar que més que “discapacitat” és capacitats.

Fins aquí la meva personal ressenya del llibre, i us el recomano de llegir, és molt amè i es llegeix molt fàcil. I què dir que hi ha alguns canvis d’argument inesperats que ens faran quedar una mica amb la boca oberta.

Nota: Les cometes en les termes “limitades” i “discapacitat” estan posades expressament. Perquè crec que els límits i les discapacitats són molt relatives, i són més una construcció social i d’interès de definir els altres que no una construcció personal de cada un.

BLOGUZZ-e5b43e185a

Catalunya mítica

La mitologia catalana està plena de personatges i llegendes, qui no coneix el comte Arnau, els mineirons, les dones d’aigua / encantades, però també n’hi ha d’altres menys conegudes per la majoria de la gent, la Cocollona, la Molossa, la Penitenta. Aquestes històries acostumen a ser històries locals que poques vegades surten del seu territori.

Una petita editorial independent, OrcinyPress, ha publicat un llibre de relats Catalunya mítica. Es tracta d’un recull de contes curts escrits per diferents autors a partir de les llegendes i mites que poblen les terres catalanes. Però, enlloc de fer-ne una lectura literal de la llegenda en fan un relectura i actualització dels mites. Històries que es traslladant a un passat recent o al present i que ens permeten identificar-nos amb els personatges.

Aquest trasllat temporal que ens sembla estrany i nou per la mitologia catalana, no ho és tant per altres mitologies, només cal mirar el cinema i la televisió per veure aquest trasllat. La saga de llibres i pel·lícules de Crepúscle ens parlen de vampirs i no surt pas el comte Dràcula.

Així ens ho diu molt bé l’editor en el pròleg que tots coneixem i identifiquem element mitològics de fora de la cultura catalana (Dràcula, el martell de Thor…) però no alguns més propers (els perills de banyar-se als gorgs).

Catalunya mítica és una bona manera de conèixer una mica més la mitologia catalana i la quantitat de llegendes que s’hi troben. També una forma d’acostar el món de les llegendes i mites a un públic més ampli del que és habitual en aquest camp, els antropòlegs, amants de la cultura popular, i les històries per a nens. És un llibre que a les biblioteques té dos llocs per estar col·locat, als costat dels llibres d’en Joan Amades, però també de El Senyor dels anells.

Es tracta d’un llibre curt 161 pàgines que es pot llegir seguint l’ordre publicat o a partir dels interessos en cada història. S’ha d’agrair que al final de cada història hi ha una petita ressenya de la llegenda amb què es base, així és més fàcil saber-ne la procedència que en facilita la localització per aquells que ens agrada saber-ne més. Però no estaria malament publicar “Catalunya mítica. Les llegendes amb què es basen les històries“. Per allò de tenir-ho tot junt i no haver de buscar-ho.

M’he centrat més la relació de la mitologia i la temàtica del llibre, perquè crec que és una bona línia editorial i que queda molt camí per fer. I perquè va se aquest el punt que em va fer acostar al llibre, sóc amant de la mitologia, les llegendes i la seva relació amb la societat que les crea. Però no puc oblidar els relats i els autors que han fet un gran treball i sense ells aquest llibre segurament no seria el que és. I per descomptat que en recomano la lectura.

Només una última consideració, per quan la segona part?